Miconos no sembla massa sorprès davant d’aquell comportament. Potser no li convenia al seu deixeble, davant d’aquella gent estranya, que es co-negués la seva identitat. Potser s’amagava darrera d’algun personatge i el que volia era passar desa-percebut. En adonar-se’n el grec canvia de tàctica, i també de preguntes. Però és quan l’interroga sobre la seva procedència, és quan s’adona que les seves sospites van desencaminades, i llavors es comença a alarmar. Desviant el tema li pregunta pel seu ori-gen, quina era la seva procedència i que feia en el moment del seu accident. El noi és comença a sentir incòmode i deixa la mirada perduda:
—No ho se!!
—Que no saps de on ets? Parleu amb confiança us trobeu entre gent que no us vol cap mal—diu Piló.
Tothom queda corprès, amb la boca oberta, però el grec, curant-se en salut, decideix donar una raó a tanta pregunta i tant poca resposta:
—No passa res, només ha perdut la memòria momentàniament degut a algun cop que ha degut rebre al cap. Però estic segur que en uns dies es recuperarà. Això acostuma a passar quan el cop és prou fort.
Mentre el noi escolta sorprès les explicacions de Miconos, però no se’n pot estar de posar cullerada en una qüestió que l’afectava tant directament:
—Que no hi ha ningú que em pugui dir qui soc?
El grec se’n adona que realment es tracta d’un cas de pèrdua de memòria, no d’una juguesca d’Amir, com en principi pensava. En aquell instant recorda l’escena que feia una estona havien viscut. Aquella gent pensava que era un altre persona. Pot-ser ell era l’únic que els podia treure d’aquell error. Llavors ell mateix contesta mirant de no deixar cap dubte:
—Jo mateix tu diré. Ets Amir, fill de Nafar ,nascut a Betlem ara farà sis lustres.
—Així, vos sabeu qui soc?
—No t‘ho estic dient?
—No recordo això que em dieu!
—De fet tampoc pots recordar res que et faci pen-sar el contrari. No et queda més remei que acceptar la meva paraula.
Sobtadament la tenda s’obre de bat a bat. Violen-tament entra un home, és Litzar que l’increpa
—No pot recordar el que li esteu dient perquè és mentida! — Miconos se’l mira de dalt a baix.
—Com t’atreveixes a acusar-me així?
—No soc jo que parlo,parla la veritat. Aquest ho-me no és qui vos dieu! Aquest home és Quantasvan el rei de la resistència. L’home que a partir d’ara conduirà els nostres destins! Aquest home ens porta-rà a la independència! O diu la profecia!
—Aquestes rucades ja les he sentides altres ve-gades. Qui diu que diguis veritat, és la teva paraula contra la meva!
Litzar mira de posar més solemnitat en les seves paraules, com si es disposés a pronunciar un sermó que tenia preparat feia molt temps, i en veure com per fi sortia de la seva boca, li endolcia els sentits:
—No és sols la meva paraula, és la meva paraula i la de tota la gent que espera allí fora. És la paraula del poble sencer que espera que arribi aquest mo-ment. És la paraula de la vídua. És la paraula dels que em perdut la família. La paraula d’un país que es sent ocupat, mortificat... Podeu dubtar...jo ho en-tenc. Però ells només tenen una esperança, i aquesta esperança els ha de treure de la penúria.
Miconos esta comprovant ,poc a poc,com aquell home no està dient mentides. O està boig o molt confós:
—No sé que preteneu actuant d’aquesta manera, i confiant en que no us mogueu impulsats per la mala fe, haig de pensar que deu haver algun error que, de moment, no se explicar. El que si que tinc clar és que se de veritat se qui és aquest home!
El pobre Amir, confós com es troba, fins el moment no ha dit res més, estabornit com esta. Ja que, de fet, sols fa uns instants que ha despertat de la seva inconsciència. Però encuriosit s’adreça en Litzar:
—De veritat soc el que dieu?
—Tu ben juro—afirma amb severitat— Però en Miconos segueix defenen el que li sembla una reali-tat inqüestionable:
—Quines probes teniu?
—Voleu més probes? Porteu aquí un sol centurió ,en veure’l ben content estarà de la troballa. Pel seu cap s’ofereixen més de cent sestercis. I sabeu com tothom que aquesta quantitat no es paga ni pel ban-dit més buscat.
—I amb això en teniu prou! Jesús el Natzaret?, Barrabas? Qui d’aquests homes salvarà al teu po-ble? Fins ara eren ells els escollits, ara sembla que li toca a aquest pobre noi. I el pitjor! Sense ell saber-ho!
—És la veu del poble qui el reclama. Estan espe-rant una paraula seva per organitzar la insurrecció, i cap dels individus que hi han allí fora demanaran cap prova per obeir-l’hi. Ningú sol•licitarà una senyal, un auguri! Saben que és ell el nostre salvador i prou!
Amir comença a estar marejat. No recorda res, i en despertar algú li diu que és una mena d’heroi na-cional i que el poble sencer és sota les seves ordres. Massa coses de cop...
La discussió comença a pujar de to. Litzar repe-teix i repeteix els seus arguments, mentre Miconos defensa els seus. A l’hora els assistents remuguen i comenten quin resultat pot tenir aquella conversa.
En el moment que més exaltats es troben els ter-tulians, el pobre Amir torna a caure desmaiat. Llavors tothom calla de cop. Potser se’n adonen que amb els seus crits no han respectat el descans d’un malalt, que de fet encara no s’ha recuperat. En grec deixa el debat d’immediat i es disposa a atendre’l de nou, aquest cop, però, li comprova el pols i el deixar dormir. El que li cal és descans. Miconos convenç a tothom per que surtin de la tenda. I amb certa des-gana tots van desfilant cap l’exterior. Tots menys Hel•lena que s’ha encaparrat en passar la nit al cos-tat d’Amir fent-li companyia.
En el punt que el grec es disposa a sortir, es troba una escena que el deixa gelat, una situació amb la que ell no contava. Tot el campament està apostat davant de la tenda. Muts. Homes , dones, vells. Prop d’un centenar de persones esperant algun esdeve-niment...Aquell fet dona a entendre que la situació és quelcom més que una postura aïllada de un individu determinat. Tota la gent de l’emplaçament segueix allí, dempeus, tal i com havien arribat, ningú vol marxar...
Piló és l’únic que sembla voler donar sortida a a-quella plantada, sense recordar que ja pràcticament ha perdut el seu lideratge, va convencen a tothom a tornar a les tendes, i just quant pensa que la seva autoritat tornarà a quedar en evidencia comprova com la gent, amb obediència, va tornant ordenada-ment a les seves tendes. Tornen en silenci, gairebé semblen una processió nocturna. Fileres de torxes que es van dispersant en la foscor i com lluernes es fonen fins desaparèixer.
En un tres i no res el grup queda reduït a Mico-nos, Litzar i Piló. També Daniel que es va afegint tímidament.
En to cordial i a fi de asserenar els ànims i amb la finalitat de treure l’aigua clara de tot aquest embolic, Piló opta per convidar-los a seure davant la foguera que encara és viva. El capitost pica de mans i apa-reix una dona que els ofereix te calent. Més relaxats, s’asseuen tots al voltant del foc, però passen els se-gons sense que cap obri la boca. Segons que desprès son minuts i només se sent el soroll de la llenya en cremar-se. Les guspires il•luminen els ros-tres deis assistents. Tothom espera que algú trenqui el gel, però com calia esperar és Piló el primer en fer-ho:
