El comissari Gutiérrez prem el ratolí com un posés.A l'hora es posa i es torna a treure les ulleres mil vegades,intentant veure alguna cosa a la pantalla del ordinador. Alguna cosa que fins el moment no ha pogut esbrinar. I es que per a ell no s`han fet aquestes andròmines .Sempre ha preferit remenar els fitxers,inpregnarse de la pols d'un calaix ple de paperassa ,remenar muntanyes de paper fins el moment triomfal de retrobar una pista que et doni la solució final.
I tot i que no fa de costat els avanços tecnol.logics,sempre a preferit el bloc i el boligraf,a la gravadora .Digueu-li antiquat si vols però costums,son costums.
Sense massa traça gira i regira la impressora intentant que sènpassi el paper i aquest cop perd la paciència:
-Gabriela! Vol fer el favor de imprimir aquests documents ! Aquest maleït aparell te la estranya mania d'empassar-se cada foli que li fico.
En qüestió de segons una dona entra al despatx. La Gabriela una secretaria de mitjana edat ,que amb gest circumspecte entre per la porta deixant un munt de papers sobra la taula:
- Tingui comissari els informes que havia demanat.
En Gutiérrez se la mira amb resignació:
- A bona hora . Em sembla que ja no calen. En Maldonado s'ha llençat d'un setè pis.Investigació tancada.
- Però encara queden moltes coses per aclarir!
- Recorda que tenim una confessió firmada.Cas tancat.
- Aquestes son les coses que em fan arrepentirme de no haver seguit a la universitat.
- Vols dir que una comissaria es pitjor que un reguitzell de joves picant al taulell cada moment del dia,demanant fotocopies,horaris...
- No faci que contesti alguna cosa que em faria arrepentir-me. A per cert a la sala d'espera hi ha algú que el demana.
En Gutiérrez ajup el cap i es torna a submergir al teclat de l'ordinador:
-Es la seva filla i sembla que no està de molt bon humor.
-Quina novetat. Digues-li que surto de seguida.
La Gabriela tanca la porta amb delicadesa com si s`hagués de trencar. No per por ni per feblesa. Mes aviat es una manera de viure,quasi una filosofia,o simplement una manera de fer les coses. Acuradament sense gestes sobtats.
I justament amb aquest posat acurat. La Gabriela recorre el passadís fins a la sala d'espera. En obrir la porta una noia s'aixeca sense donar-li temps a dir res:
-T`ho creus? T`ho pots creure? M'ha posat un escorta ! Un goril·la per seguir-me a cada pas. Es humiliant.
La secretaria sàvia que feia temps que la filla del comissari era vigilada per dos policies. I tot d'ençà que es va reobrir la investigació.
Aquell Maldonado no estava per punyetes i en sentir-se amenaçat era capaç de destruir a qualsevol que fiques el nas als seus assumptes.
De fet aquell cas ja feia mesos que estava dat i beneït però el comissari Gutiérrez va decidir reobrir-lo. Tot plegat deia que allò feia pudor a merda. Quatre dels esbirros del Maldonado es podrien a quatre camins, i tot allò no era per el comissari mes que pur teatre.
Casualment eren homes que a primer cop d'ull no eren mes que braços de la banda ,homes de palla utilitzats per a contentar la justícia. Es va muntar un esquer per que els encausats fossin només homes totalment prescindibles per a la organització,els culpables de debò eren junt amb el cap jeien al sol en una mansió de Mallorca. Ben a raser de qualsevol detenció, la justícia ja havia complert amb la seva obligació i la societat estava conforme amb un grapat de detencions ,tot i que no fossin del tot encertades.
D'aquesta manera els acusats sortirient,amb bona conducta i treballs a la presó, en poc mes de cinc anys . I al carrer els esperaria de ben segur una conta bancària per eixugar les seves penes i refer una nova vida,no havent de treballar durant una temporada.
Però en Gutiérrez va decidir que allò no estava be. I no per una ànsia desmesurada de justìcia,ni per unes ganes boxes de convertir-se en un heroi, ni tant sols per fer mèrits i pujar esglaons. A ell només el movia una raò, la feina ben feta.
I no per que anés sempre amb el codi penal a la mà , només per que el treia de polleguera les coses a mig fer ,els casos per tancar, les preguntes per respondre. I allò que a ulls d'altres podien semblar una forma burocràtica de assumir les seves obligacions, per a en Gutiérrez era una forma d'existir.
Però aviat va haver de patir les consecuencies de haberse ficat on no el demanaven : amenaces telefoniques,cartes amb dedicatòries poc amables... I desprès li va tocar a la seva ex-dona que un mati es va trobar el seu Golf convertit en un munt de ferralla fumejant,i despres ell mateix va haver de canviar el seu pis a l'eixampla per un pis mes discret,mes amagat potser... Però com era d'esperar va haver de posar protecció a la Sara la seva filla.
Primer una escorta a distancia,i si calia desprès algú que la vigilés al mateix institut. I tot i que ella o va haver d'admetre de bon grat ,ara semblava que ja en tenia prou i així li feia veure a la Gabriela:
- Ja no puc mes ! Estic farta ! Es com viure com un del.lincuent !
La pobra dona respira profundament. S'asseu al banc de la sala d'espera i pren el braç de la Sara per que faci el mateix. Es treu les ulleres pausada i llargament, com quasi tot el que ella fa , i deixada anar per aquell instint de maternitat frustrada que sempre porta a dins , acarona els cabells rossos de la Sara :
-Sembla que els anys passin per tothom,menys per a mi.
La noia veu com sobtadament la Gabriela agafa un rampell de melangia , i desfà l'intent amb una rialla . No hi ha cosa que la posi mes nerviosa que els sentimentalismes :
-Vinga no facis servir aquest truc un altre cop ! Cada cop que vinc a retreure alguna cosa al pare em surts amb el mateix . Ja ho se que e crescut molt ultimament,i que era una nena el primer cop que em vas veure entrar per aquell despatx...i totes aquestes cosa que sempre em dius..! Però aquest cop no evitaràs que entri allí dins i li " munti un sidral ".
-Has de tenir paciència , aviat acabarà el judici i el teu pare no haurà de patir mes per tu. A mes a mes hi ha bones noticies, al menys per nosaltres. En Maldonado s'ha suïcidat. Això pot ser el principi del final
La Sara riu irònicament:
-Perdona si no em desmaio de la emoció .Saps de sobres que darrera d'en Maldonado s'havien de produir un cúmul de detencions , potser això el que fa es enpitxorar les coses.
La Gabriela escolta sense dir res . Potser la noia tingui raó i ella s'en adona ,per això posa mes energia en els seus arguments :
-Haig de parlar amb el pare ,buscar una sortida .No ho entens ? les meves amigues comencen a fer-me de costat ! Qui vol anar al cine acompanyada de dos policies ?
L a secretaria busca trencar la crispació sense massa encert :
-Molts famosos ho fan i tant contents !
-Per favor no t'hem enfotis ! I el que va passar l'altre dia ja va ser la gota que vessa el got ! No m'ha col.locat també un motorista per anar-me al darrera ! Que no en te prou amb aquells galifardeus que em trepitgen els talons nit i dia ?
La Gabriela que començava a gratar-se la orella fent un gest d' avorriment ( aquella cançó l'havia sentit tantes vegades...) Aixeca el cap sobtadament alhora que obra la boca transmutant tot el seu rostre .La seva cara es la de algú que acaba de sentir alguna cosa que no li acaba d'encaixar . I per això interromp les explicacions de la noia :
-Un moment !...Un motorista dius ? Que jo sàpiga no hi ha cap motorista de paisà al nostre servei d'escorta .Vols dir que estàs segura ? Per que no ho has dit abans ?
La Sara es recull els seus cabells daurats en una cua. Sembla que estigui agafant alè per dir-ne una de grossa, o al menys que es dona a si mateixa uns segons per no haver de fer-ho:
-Em diràs que no saps res, oi?
-T'ho ben juro
-Es ben possible que no sàpigues res . Al cap i a la fi tu només ets una secretaria...
La filla del comissari s'en adona de seguida de la seva falta de delicadesa:
-Perdona ! No volia dir el que he dit ! O al menys tal com ha sonat...
-No t'amoïnis. He entès perfectament el que volies dir. De totes formes pensa que per les meves mans passa mes informació del que et puguis imaginar...
-No et molestis. Només volia dir que aquestes son decisions del meu pare i potser no t'hi a volgut embolicar. I potser sigui millor aixì, et considero de la família i em doldria que m'amaguessis alguna cosa.
-Jo no puc fer res en les decisions que ell vulgui prendre. Pobre de mi ! I si ho hagués sabut al menys li hagués fet entendre que t'ho havia de dir...però em resulta tat estrany això que dius...! I això que dius es tant insòlit ! Explica'm això del motorista...
Les dues tornen a seure al banc de fusta i la noia es disposa a explicar el succés:
-La veritat es que va ser una història ben estranya
